“141 dies” és la primera pel·lícula documental independent que mostra la política per dins sense censures.
La pel·lícula mostra, per primera vegada, les relacions humanes i les interioritats més íntimes d’una força política contemporània: ànsies de poder, traïcions, enganys i la il·lusió de milers de persones que, moguts per un ideal, fan costat a uns líders polítics que troben en aquest anhel col•lectiu la seva oportunitat d’or.
El 10 de juliol de 2010 més d’un milió i mig de persones es manifesten als carrers de Barcelona. Reclamen que Catalunya es converteixi en un nou estat de sobirà, independent d’Espanya. Després de la protesta, centenars de ciutadans impulsen la creació d’una nova força política. Pretenen recollir l’esperit de la manifestació de Barcelona i presentar-se a les properes eleccions per proclamar la independència de Catalunya des del Parlament. Volen fer-ho al marge dels dirigents polítics, de qui han perdut tota la confiança.
Dos polítics professionals de l’escena sobiranista de Catalunya abandonen els seus respectius partits davant d’aquest moviment ciutadà. Alfons López Tena i Uriel Bertran proposen a l’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, postular-se junts per liderar la iniciativa social. Laporta, López Tena i Bertran es proclamen líders de la nova coalició política després de guanyar, presumptament, unes eleccions primàries que ells mateixos custodien.
“141 dies” és una pel•lícula documental que infiltra l’espectador en les relacions que hi ha darrere de la política. Ho fa de forma explícita, independent i sense cap mena de censura.
Fitxa tècnica
Direcció: Albert Fuguet i Susana Crestelo
Guió: Albert Fuguet
Realització: Susana Crestelo
Producció: Ganxoo Media
Postproducció i muntatge: Susana Crestelo
Redacció i documentació: Albert Fuguet
Assistent de postproducció: Pablo Finquelievich
Sonorització: Jordi Joan Garcia
Càmeres: Susana Crestelo i Pablo Finquelievich
So directe: Pablo Finquelievich, Enric Esteban
i Glòria Fernández
Motion Graphics: Héctor Cornelles i Jaume Creus
Il•lustracions: Miguel Rosa i Susana Crestelo
Grafisme: Héctor Cornelles
Veu en off (v.o. i v.o.s.e.): Albert Fuguet
Veu en off (versió en anglès): Rob Paterson
Traducció a l’anglès: Ontranslation www.ontranslation.es
Música original: Jordi Joan Garcia i Iván Hanon
Assistents tècnics i de producció: Pablo Finquelievich,
Glòria Fernández, Nadia Arenas i Gerard Fuguet
Gènere: pel•lícula documental
Filmat a: Catalunya
Durada: 102 minuts
Any de producció: 2010
Històric documental i trepidant pel·lícula.
Susana Crestelo i Albert Fuguet ens xiuxiuegen a l’orella les intimitats de SI durant la seva primera cita electoral, per a la qual s’han de preparar al mateix temps que crear-se i construir-se a sí mateixos en una cursa a contrarellotge.
Finestra a les entranyes d’un projecte polític independentista català que conjuga l’idealisme dels voluntaris amb la realitat de la política més actual amb les seves enveges, farses, ànsies de poder i enfrontaments d’egos.
És la radiografia d’aquell moviment amb el retrat dels seus caps visibles i els seus col·laboradors més directes.
Una gran descoberta que en cap cas deixa indiferent i que permet ser extrapolable a altres àmbits.
Tot i que sóc força reàcia a temes d’àmbit polític, aquesta cinta mereix tot el meu respecte. ‘141 dies’ és un exemple real que ens permet conèixer i entendre la política. Realitat i actualitat no sempre van lligades i aquest n’és un clar exemple.
Realitat i actualitat no sempre van lligades i aquest n’és un clar exemple. Una de les grans excel·lències d’aquesta cinta és la seva voluntat d’exposar una realitat sense retrets, justificacions ni moralines finals. Una pel·lícula documental que dóna veu a tots els implicats i que cedeix als propis espectadors el dret a la crítica.
Tot i que sóc força reàcia a temes d’àmbit polític, aquesta cinta mereix tot el meu respecte. Per la valentia d’endinsar-se en un projecte d’aquesta magnitud i des d’un punt de vista objectiu. Els minuts passen amb substància i d’una forma molt amena.
‘141 dies’ és un exemple real que ens permet conèixer i entendre la política. Una visió des de dins de les relacions, febleses i defectes dels seus protagonistes que se serveixen d’una il·lusió col·lectiva per fer-se un lloc dins el panorama polític. És una mostra de les interioritats d’un partit polític però també una història de poder, traïcions i enganys.
‘141 dies’ ens transporta a la feina a l’ombra, a les interioritats dels despatxos. Allà on la realitat abandona les màscares. Aquella vessant fora de l’abast del gran públic, d’aquells que han de jutjar. És una proposta atrevida que sense cap mena de censura ens descobreix la història real d’uns personatges d’actualitat.
Una pel·lícula que no s’ha fet mai abans i que difícilment es podrà tornar a fer.
Se’m contraposen sentiments a priori difícils de connectar. FASCINANT la sinceritat i autenticitat de tots i cadascun dels protagonistes.
Se’m contraposen sentiments a priori difícils de connectar. Un documental on es mescla l’emoció, la il·lusió, els anhels i sentiments amb l’ambició, el menyspreu, l’egolatria i la deslleialtat. Després de veure ‘141 dies’ navego entre la ràbia i la indiferència.
FASCINANT la sinceritat i autenticitat de tots i cadascun dels protagonistes. Es treuen les màscares i es mostren tal com són, tal com ningú els ha vist i ningú els veurà! Tot s’hi val per arribar al poder o per arribar on es vol o es necessita per tenir aquest poder? Una pel·lícula documental que no s’ha fet mai abans i que difícilment es podrà tornar a fer.
Una pel·lícula GENIAL, excepcional i d’excel·lent realització.
Quan acabes de veure la pel·lícula, l’única cosa que et passa per la ment és la paraula GENIAL. És un documental excepcional que s’ha de veure.
Genial i d’excel·lent realització. No crec que es pugui dir alguna cosa original després de veure la pel·lícula documental ‘141 dies’ dels directors Albert Fuguet i Susana Crestelo. Simplement, en veure els primers crèdits, l’únic que et passa per la ment és la paraula GENIAL. El que demana avui en dia la societat és transparència i, al llarg del documental, és el que es mostra. La transparència com també la decadència d’un partit polític, en aquest cas SI. No hi entenc massa, però des del meu punt de vista és d’una excel·lent realització; i això ajuda plenament a la transparència que es projecta.
És un documental que s’ha de veure. Crec sincerament, que la pel·lícula ens mostra la crua realitat d’un partit polític sense cap mena de censura i això és el que necessita veure Catalunya. És un documental que s’ha de veure, s’ha de conèixer la realitat plenament diferent de la realitat que es ven. Al inici, sembla que els polítics professionals que hi apareixen estiguin disposats a canviar la situació de falsa democràcia, a fer vertaderament una política social que tingui en compte la societat. Una política doncs, de voluntaris i voluntàries del país. I és que, una de les frases a destacar del, si no m’equivoco, Joan Laporta és: “Això no és política, és fer País”. A mesura que passen els minuts, però, t’adones que la frase queda totalment capgirada, i que l’ambició, la política personal i l’enveja són els veritables líders del procés.
Crec que el documental és excepcional. Des dels primers minuts m’hi he quedat enganxada i he tingut moments de tot i la veritat és que no et quedes indiferent. Realment el penso recomanar a tots els meus amics. Realment ha valgut la pena!
‘141 dies’ t’enganxa des del primer moment pel seu pols narratiu i per la seva fotografia i espontaneïtat.
Una pel·lícula que enganxa en la què hi veiem com es mouen les peces al joc de la política. Magnífic treball.
Magnífic treball. La primera paraula que em ve al cap després de veure per primer cop ‘141 dies’ és: honestedat. Em sembla una paraula adequada per qualificar el magnífic treball de l’Albert i la Susana que, malgrat les dificultats econòmiques, materials i humanes, van apostar i creure en un projecte periodístic i l’han sabut defensar fins al final.
Una pel·lícula que enganxa. Crec que el documental enganxa des del primer moment pel seu pols narratiu, per la seva fotografia, amb una dosi important d’espontaneïtat i que l’evolució dels esdeveniments encara fa que sigui un document més interessant.
Com es mouen les peces al joc de la política. Si amb “FC Barcelona Confidencial” vam descobrir les interioritats d’una junta d’un club de futbol, amb ‘141 dies’ podem veure amb tot detall la constitució i evolució d’un partit polític que naixia del no-res. Moltes de les coses que hi veiem ens poden donar pistes de com es mouen les peces al joc de la política i de com poden ser d’efímeres les coses.
Un documental únic i molt recomanable.
La pel·lícula sorprèn, mai s’ha vist res semblant. Una llàstima que els mitjans parlin tan poc de ‘141 dies’.
Una llàstima que els mitjans parlin tan poc de ‘141 dies’. En primer lloc dir que és una llàstima que aquest documental no hagi tingut més difusió, jo no en tenia ni idea de la seva existència fins que em va aparèixer per Twitter. Documental autofinançat, autoproduït i autodistribuït, això em va agradar i vaig decidir mirar-lo.
La pel·lícula sorprèn. Un cop vist, vaig quedar gratament sorpresa, el documental mostra sense cap tipus de complexe la política per dins, els protagonistes es mostren tal com son. És realment sorprenent que els realitzadors hagin pogut tenir aquest tipus d’accés al procés de creació del nou partit polític. Albert Fuguet explica que mai se’ls van prendre seriosament, “pensaven que érem uns aficionats”.
Mai s’ha vist res semblant. Està molt ben fet i muntat, et permet entendre a la perfecció com és la política catalana i fa una mica de resum històric molt pedagògic, la veritat és que és un documental únic, mai s’ha vist res semblant, i molt recomanable.
Es pot veure com una iniciativa popular és dinamitada per polítics i personatges amb poder mediàtic. El material gravat i els comentaris dels protagonistes parlen per si sols.
Un exemple de l’exercici del periodisme necessari.
La pel·lícula atrau l’atenció de l’espectador, que també gaudeix d’una imatge molt cuidada. Un projecte valent i un treball periodístic de base.
Un projecte valent. Un context, l’actual, que demana inevitablement uns moments de seriosa reflexió; i un exemple de l’exercici del periodisme necessari, aquell que no es conforma amb empassar-se el missatge d’una declaració política, sinó que té l’ambició de mirar més enllà. Uns ‘astres’ que s’han alineat a ‘141 dies’ i que fan d’aquesta pel·lícula documental una mirada crítica curosament tractada sobre l’inici i primeres passes d’un projecte polític, Solidaritat Catalana per la Independència, a més de permetre una molt ràpida extrapolació a la resta del teixit polític del nostre país.
La pel·lícula atrau l’atenció de l’espectador, que també gaudeix d’una imatge molt cuidada. Il·lusió, desavinences, ambicions de poder… Aquests missatges es transmeten de la millor manera possible, portant els ulls de l’espectador als mateixos escenaris i les mateixes situacions àcides en què es troben diferents membres del teixit polític del país a través d’un objectiu que, de vegades, fa pensar que és invisible als protagonistes. En definitiva, una transparència que no pot sinó atraure l’atenció d’un públic que també gaudirà d’una imatge molt cuidada.
Un treball periodístic de base. Personalment, i escombro cap a casa, considero que ‘141 dies’ porta també un vertader exemple de respecte per un treball periodístic de base, en un moment on es qüestiona dia a dia la validesa de la professió. I tot això també emmarcat en una conjuntura que desafavoreix iniciatives culturals com aquesta, però que Albert Fuguet i Susana Crestelo no dubten en defensar a través de la distribució més propera i potencialment més efectiva que existeix avui dia. Els dono l’enhorabona, molt sincerament, per la seva feina i per dignificar la base periodística darrere del seu projecte!
Una pel·lícula molt bona.
‘141 dies’ retrata la porqueria que hi ha darrere de la majoria de partits polítics del sud d’Europa.
‘141 dies’ retrata la porqueria que hi ha darrere de la majoria de partits polítics del sud d’Europa. Potser sorprèn que això no s’hagi vist mai així en pantalla gran, però n’estic segur que el personal que ha tingut militàncies polítiques no s’estranyarà de gairebé res…
Opino que la pel·lícula docu-reality ‘141 dies’ és molt bona. Vist des de dins amb un punt de vista exclusiu i resseguint tota la campanya i precampanya de SI (un nou partit polític de Catalunya)… O sigui, com fan les organitzacions de doble moral, aprofitar-se dels incauts i de la bona fe de molts voluntaristes per assegurar el futur immediat d’uns pocavergonyes. El pa de cada dia de la política de Catalunya (lliure!)
La pel·lícula m’ha portat records molt agradables de la campanya electoral de 2010. Va ser genial. A la campanya jo feia de representant electoral general i, alhora, de cap de comunicació de la CORI (http://cori.cat). A la CORI no hi ha gaire pressupost i el personal fa moltes tasques, però presentar-se a unes autonòmiques és només qüestió de ganes i de gent per emplenar quatre llistes provincials. Me’n recordo que ens en fotíem bastant dels de SI, per moltes raons, però una d’elles era que nosaltres vam fer la campanya (tota!) amb 1.000 euros, comunicació inclosa, i vam aconseguir prime time a la majoria de cadenes de televisió privades espanyoles. En part va ser gràcies a la Carmen de Mairena, el nostre fitxatge estrella per Barcelona, i vam riure molt quan en Joan Laporta i la seva tropa van haver de recórrer a Maria Lapiedra per xupar una mica de càmera gratis.
‘141 dies’ trenca l’embolcall dels polítics amb una elegància que és d’admirar.
Aquest documental ens fa navegar entre les aigües turbulentes que hi ha darrere de la política. Resulta curiós com molts dels personatges que surten no els cal obrir la boca per tal que els puguem catalogar.
Aquest documental ens fa navegar entre les aigües turbulentes que hi ha darrere de la política. S’aixeca el teló i comença ‘141 dies’. Una resumida i il·lustrativa explicació històrica de Catalunya encapçala els primers minuts de la pel·lícula. L’explicació esdevé necessària per a enllaçar amb la que serà la idea originària de la creació del partit polític en qüestió. Poc a poc l’espectador va coneixent i familiaritzant-se amb els personatges de l’obra, alguns coneguts i d’altres no tant, per acabar navegant entre les aigües turbulentes d’alguns dels principals membres del partit.
A ‘141 dies’ veiem l’autèntica cara dels polítics. Una cara que gran part de la població intueix, però que pocs dirien que és tan accentuada. ‘141 dies’ trenca l’embolcall físic i verbal que els polítics ens mostren i ens endinsa al seu cantó més humà. Ho fa amb una elegància que és d’admirar, perquè presenta els fets de manera absolutament transparent, tot allunyant-se de qualsevol espectacle morbós.
Resulta curiós com molts dels personatges que surten no els cal obrir la boca per tal que els puguem catalogar. Només cal observar els seus moviments per saber qui són. Però, tal com passa a la vida, ‘141 dies’ ha sabut retratar, també, persones honestes i amb ganes de canviar la realitat. Aquest xoc entre les dues maneres de pensar i de fer acaba esdevenint l’essència del documental.
Una pel·lícula excel·lent que dissecciona la política catalana per dins sense contemplacions.
‘141 dies’ mostra totes les esperances, pors, errors i desil·lusions dels seus protagonistes. El gran valor de ‘141 dies’ és que ensenya de forma bastant acurada i representativa alguns dels mals principals de la política. Es poden aprendre moltes coses de ‘141 dies’.
‘141 dies’ mostra totes les esperances, pors, errors i desil·lusions dels seus protagonistes. Ho fa d’una manera mai vista, posant la càmera a mode de voyeur en qualsevol conversa o discussió i amb llibertat per filmar on, quan i com es vulgui. Sota l’aparença de documental a l’ús, s’amaga una peça excel·lent que dissecciona la política catalana per dins sense contemplacions.
El gran valor de ‘141 dies’ és que ensenya de forma bastant acurada i representativa alguns dels mals principals de la política. L’absència d’ideals o la falta de transparència en només hora i mitja de metratge i utilitzant un partit de nova creació, on suposadament no s’haurien de trobar res més que valors positius.
Es poden aprendre moltes coses de ‘141 dies’. La principal és potser ja sabuda per tothom, però convé sempre recordar-la: la política està podrida i es miri com es miri no hi ha res a fer a menys que nosaltres hi posem de la nostra part. Perquè, recordem, qui posa als polítics som nosaltres, qui decideix que cobraran sous astronòmics i tindran privilegis per no defensar els nostres drets som nosaltres i qui dóna carta blanca per jugar amb els nostres somnis som nosaltres
‘141 dies’ ens ensenya com es poden torçar uns ideals per part dels polítics. Però nosaltres no som polítics i tot està a les nostres mans.
Una pel·lícula rica en contingut, especialment recomanable abans d’anar a votar en unes eleccions.
És interessant observar el comportament humà davant la lluita pel poder. Sempre és positiu poder veure més enllà del que t’ensenyen els mitjans de comunicació controlats per l’establishment. És una llàstima que els governants estiguin silenciant ‘141 dies’ en els mitjans majoritaris.
És una llàstima que els governants estiguin silenciant ‘141 dies’ en els mitjans de comunicació majoritaris. No sóc la primera que ho diu. El resultat de l’esforç de l’Albert Fuguet i la Susana Crestelo, directors de la pel·lícula, és un film molt ben realitzat, amè i que aporta un ric contingut informatiu i d’anàlisi a l’espectador, que viu des d’un lloc privilegiat la creació d’un partit polític que neix amb més daltabaixos dels que segurament pensaven els autors d’aquesta pel·lícula documental abans de començar els rodatges.
És interessant observar el comportament humà davant la lluita pel poder. I veure com es modifiquen els rols dels protagonistes quan, per guanyar les eleccions, cal destacar un líder sobre els altres per raons de popularitat social. M’imagino que aquesta circumstància ajuda a provocar que s’acabin donant cops de colze, tot substituint càrrecs per a col·locar la persona més afí i de confiança d’un enlloc de la de l’altre.
Recomano veure ‘141 dies’, sobretot, abans d’anar a votar en unes eleccions. Recomano veure aquesta pel·lícula, sobretot, abans d’unes eleccions perquè ajuda a entendre d’on ve l’anhel independentista i com s’hi han anat posicionant els diferents partits polítics de Catalunya (es pot comparar amb l’actualitat perquè han canviat de postura gairebé tots), i potser fa reflexionar pel vot d’un mateix.
Sempre és positiu poder veure més enllà del que t’ensenyen els mitjans de comunicació controlats per l’establishment. Aquesta pel·lícula permet endinsar-se en un partit a qui la llei electoral no dóna gaire oportunitats de fer-se conèixer, i veure-hi més enllà del que t’ensenyen sempre és positiu.
Un espiell per veure com funciona la política.
Una pel·lícula molt valuosa per la professió periodística, tant per les generacions actuals com per les futures. He de felicitar els directors de ‘141 dies’ per la feina feta.
He de felicitar els directors de ‘141 dies’ per la feina feta, sobretot pel valor periodístic que té. La pel·lícula busca una escletxa en el sistema. ‘141 dies’ es converteix en un espiell per veure com funciona la política durant el naixement d’un partit, SI, i la preparació d’una campanya electoral. D’altra banda, trobo que el ritme audiovisual d’aquesta pel·lícula documental és molt bo.
Una pel·lícula molt valuosa per la professió periodística, tant per les generacions actuals com per les futures. Com a periodista, després d’haver vist ‘141 dies’, considero que, per la professió i pels estudiants que s’estan iniciant en les ciències de la comunicació, igual de valuós que el propi documental seria el seu making of per descobrir la feina de producció que va permetre a Albert Fuguet i Susana Crestelo, directors de la pel·lícula, mimetitzar-se amb la feina dels dirigents del partit, especialment amb Joan Laporta i Àlex Fonoll.
En aquesta pel·lícula queda en entredit la cadència mecànica, previsible i quantificable en pressupostos i estadístiques de la política. On les pulsions humanes són igual d’importants: l’ambició, la il·lusió, els cops de colze, el desencís d’alguns dels seus membres… Sens dubte és un exercici periodístic de salut democràtica que ens mostra aspectes del naixement d’un partit que no ens agraden, com l’organització deficient d’unes eleccions primàries. Amb aquests defectes, però, també es demostra un aspecte que, ridículament, molts partits mai reconeixen tot i que la realitat els esclata a la cara: que els polítics cometen errors i que no deixen de ser humans, els més humans de tots, si els errors humanitzen les persones.
De la pel·lícula m’ha sorprès que un partit de nova creació com “SI” hagi donat accés a les càmeres a reunions polèmiques o a estira i arronses entre els seus líders. Segurament mostra una frescor, ingenuïtat i transparència que no trobem en d’altres formacions. Seria d’una gran salut democràtica que les formacions polítiques més grans obrissin les portes de les seves reunions durant la preparació d’una campanya electoral. D’altra banda, no ens abandona la sensació que alguna cosa fosca estan amagant.
Ens hem acostumat a viure la política com un territori de llocs comuns. De comportaments previsibles, de continent amb poc contingut i d’interessos que sovint escapen dels punts estrella dels programes electorals que els ciutadans tenim en compte a l’hora d’escollir el nostre vot. Això, a força de declaracions i contradeclaracions polítiques, de mítings programats per transmetre spots de 20 segons quan connecten les televisions i de jerarquies de partit en què es silencien les veus crítiques i discordants per donar una imatge d’unitat irreal i quasi castrense. De tant en tant, aquest “avorriment” polític pren un cert interès. El debat sobiranista està aconseguint darrerament que els partits hagin d’improvisar algunes de les seves accions, però segueixen sent estructures hermètiques per la majoria de ciutadans.
Una pel·lícula que sorprèn.
‘141 dies’ sorprèn pel contingut agosarat, per la seva estructura i realització i perquè la càmera arriba fins a situacions inèdites, quasi íntimes.
‘141 dies’ sorprèn pel contingut agosarat. El contingut d’aquesta pel·lícula documental va molt més enllà del cas SI i es converteix en una recerca dels mecanismes d’accés al poder dins d’un sistema en què queda clar que el poble participa ‘fins a on li deixen’.
‘141 dies’ sorprèn per la seva estructura i realització. Perquè converteix un tema ‘informatiu’ en una ‘road movie’, un viatge d’anada i tornada fins als primers graons de l’escala del poder, fins allà a on els idealistes poden arribar i d’on no poden passar.
‘141 dies’ sorprèn perquè la càmera arriba fins a situacions inèdites, quasi íntimes. Sorprèn per la singular visió i claredat expositiva de la supervivència de la nació catalana, que emmarca l’evolució del documental.
I a ‘141 dies’ sobretot sorprèn el salt sense xarxa que dos inquiets creadors, com la Susana i l’Albert, emprenen en decidir autofinançar-se un projecte en el que creuen, fora dels ‘canals habituals’. Fins i tot reparteixen crispetes! Malauradament, el què no sorprèn és que no tingui cabuda en els mitjans de comunicació més importants del país, restringits als grans tòtems mediàtics. El missatge és perillós pels que ‘remenen les cireres’. Democràcia sí, però respectant les regles del sistema: posa’t a la cua i fes mèrits, quan arribis ja no sabràs qui ets ni perquè hi ets. O sabràs que hi ets per viure’n. I per servir… a què? a qui?
M’ha deixat embadalit davant la pantalla.
Aquest és un d’aquells documentals que no et deixa indiferent i convida a fer una reflexió molt necessària. La pel·lícula provoca que l’espectador visqui l’acció en primera persona. És brillant la manera en què els autors han aconseguit infiltrar-se en el sí d’un partit polític sense que la seva presència es noti al llarg del documental.
‘141 dies’ és un d’aquells documentals que no et deixa indiferent. Quan acaba et quedes embadalit uns segons davant la pantalla per intentar assimilar tot allò que t’ha aportat. No tan sols això, sinó que et quedes una estona en un estat de meditació i reflexió que et fa aprofundir encara més en el tema del documental, ja que hi incorpores la teva visió personal i la contrastes amb la que t’han ofert els directors. Quan una pel·lícula et provoca aquesta sensació és que a darrere hi ha feina ben feta.
És brillant la manera en què els autors han aconseguit infiltrar-se en el sí d’un partit polític sense que la seva presència es noti al llarg del documental. Sembla fàcil, però no ho és en absolut. De no ser així aquesta peça periodística no enganxaria tal com ho fa a mesura que van passant els minuts, ja que el públic ho notaria de seguida i perdria la credibilitat en allò que s’està explicant. Per altra banda, cal reconèixer que els polítics també fan un acte de sinceritat i es mostren tal com són, sense actuar de cara a la galeria. No hi ha res premeditat. Tota l’acció que succeeix durant la pel·lícula és fruït de reaccions espontànies dels protagonistes.
La pel·lícula provoca que l’espectador visqui l’acció en primera persona. A banda dels aspectes més tècnics, el documental tracta els mals que ataquen la política actual com són l’egocentrisme, l’afany de poder i el desgast emocional que provoca per la gent que hi ha implicada que creu en uns valors i en unes idees i que veuen que, poc a poc, la possibilitat de fer-les viables es va esvaint. Però no ho fa des d’una explicació plana i avorrida, sinó que l’espectador viu en primera persona l’acció directa dels membres del partit. Això és el que el fa realment diferent.
‘141 dies’ convida a fer una reflexió molt necessària. En definitiva, aquest documental és una crònica del desgast d’una idea que sorgeix amb il·lusió des de la societat civil, però que a causa de l’aparició dels egocentrismes i les ganes de poder es va diluint. Un dels punts més forts del documental és que tot i centrar-se en un sol partit no desprèn una visió parcial, sinó que la reflexió que proposa supera els límits del partit protagonista per passar a qüestionar l’estat actual dels partits polítics en general. Una reflexió molt necessària en un moment en què la societat demana un exercici de responsabilitat als dirigents polítics a l’hora d’actuar.